Mini-post residual: LLiBERTAT!

Estic fart de sentir als fumadors usar demagògicament la paraula llibertat per reivindicar-se com a puntal de la societat. Llibertat és actuar assumint les conseqüències, per tant, si el que volen és la llibertat, que siguin lliures per pagar-se de la seva butxaca totes les intervencions mèdiques que els pugui generar el vici. Que es creï una base de dades de fumadors que hagin de marcar una casella a la declaració de la renta i que els seus impostos serveixin per pagar els costos que generen a la societat i als que han de respirar el seu fum. Mentre no estiguin diposats a això poden parlar de plaer, oci, malaltia, vici o adicció, però que deixin per a temes més seriosos la paraula llibertat.

Per què no m'ha agradat?

Avui intentaré explicar el perquè del meu disgust amb el final de LOST. Corren dues intepretacions del que ha passat, sembla que la que guanya força és que han anat tots morint en diferents moments i que al final es retroben per passar dels llimbs al cel. Tot i que al principi, i amb la imatge de just després de l'accident i ningú viu, la teoria que tots eren morts des del principi semblava més evident. Però bé, el meu disgust no és pas perquè no m'agradi un o altre final, el meu disgust ve perquè els guionistes no han estat a l'alçada de les expectatives creades.

Vull pensar que la història se'ls n'ha anat de les mans i només han pogut fer això per explicar-ho. Però és decepcionant que tota la història dels números hagi estat gratuïta, la trascendència que havien donat a personatges que pintaven com la clau de tot i han desaparegut del mapa sense més: l'Aaron, el Walt, l'Eloise, en Faraday... Tampoc tenen massa interès els sospirs, ni els viatges en el temps, ni els camps electromagènics, ni el fet de no poder tenir fills a l'illa, ni els conills que no es poden veure entre ells, ni les cendres que protegeixen en Jacob, ni cap dels detalls que en definitiva són els que han fet que la sèrie enganxés. Ens havien venut que tot això seria un puzzle i estavem fascinats per saber com encaixaria. Per mi, la gràcia de les novel·les de misteri és adonar-te al final que t'havien donat les claus per resoldre-la, que n'hauries d'haver estat capaç i no has pogut. En canvi l'únic que han fet aquí és desviar l'atenció de manera totalment gratuïta. Sense sentit.

Si ens haguessin volgut vendre una altra història de redempció no ens hagués interessat, així que l'han farcit d'un munt de coses que al final només han resultat ser un farol. I hi hem caigut tots.

A més, el fet que hi hagi tants finals, tantes explicacions possibles demostra que cap d'elles és prou convincent. Hi ha gent a qui poden agradar els "finals oberts", particularment no és el meu cas, tot i que els tolero. En aquest cas però sembla com si ells mateixos no sabessin ni del què estaven parlant, i han deixat als freakys dels fòrums que els facin la feina.

El post que no va ser

Dissabte passat tenia un post per penjar al bloc, i dilluns, quan el desgraciat va sortir de l'hospital per mofar-se de tots nosaltres i dir lo bé que estava la sanitat pública (després d'ingressar-se primer en una clínica privada perquè després el traslladessin al Clínic, per paralitzar-lo i putejar a la resta d'ingressats que realment no es podien pagar res més) hi hagués afegit prou coses.

Però probablement, ara mateix no estaria treballant sinó a la presó. Encara no entenc per què segueixo vivint en aquest país.

Si su vida fuese una obra teatral, ¿cómo la titularía?
Imbécil, ¿por qué estás triste, teniendo mucho más de lo que soñaste?

Josep M. Benet i Jornet, a La Contra de La Vanguardia.

Madalenes de curri i fruita vermella.

No ho havia fet mai, però com que diverses persones me n'han demanat la recepta, us la penjo aquí perquè la pogueu trobar. Val a dir que la idea no és meva, i que m'he basat en una recepta gairebé indesxifrable de la revista Descobrir Cuina de fa uns quants mesos. Per tant, em vaig quedar amb la idea i ho he fet com m'ha semblat, i com que possiblement hi ha maneres molt millors de fer-ho, us agraïré els consells i/o propostes.

El primer que faig és desfer un tros de mantega d'uns 2x2x2 cm, i un cop líquid (però no calent) hi afegeixo 4 ous, h

o bato bé. Aleshores escalfo una mica més de mig got de llet, i hi afegeixo mel (al gust), i curry i canyella, tots dos en pols i al gust de cadascú.

Mentre la llet es refreda, afegeixo un sobret de llevat químic (16g) als ous. I hi vaig afegint poc a poc 245g de farina (si teniu paciència no cal tamisar-la). Aquí no tareu en cert moment que la massa qualla, guanya densitat i es fa intreballable amb la vareta, i aquí és on hi podeu afegir la llet si ja està freda. Finalment acabeu d'abocar-hi la farina fins q

ue quedi integrada i sense grumolls. Si la massa s'espesseix massa, hi podeu afegir més llet o aigua. Aleshores hi afegir el sucre, jo n'hi poso 100g tot i que a la recepta original n'hi posen bastant més, però no cal que sigui empalagós. Us ha de quedar una massa densa, però líquida, sense grumolls i brillant per efecte de la mantega.

Aquesta massa es deixa reposar un parell o 3 d'hores a la nevera (a la revista hi deia un dia sencer, però sincerament no hi

veig el perquè i no ho he provat). Un cop passat el temps, omplo els motlles fins a 3/4 parts -amb aquestes quantitats en surten unes 15 de tamany mitjà-gran. I a dins de cada tarrineta hi poso una mica de mermelada de gerds- l'original usa gerds, però resulta que estem a l'hivern i no se'n troben. Finalment ho poso al forn a 210ºC fins que veig que s'han inflat i tenen un color maco. Després ho deixo dins del forn parat 10 minuts més, n'obro una mica la porta i ho deixo una estona més.

I ja estan llestes per menjar, ja veieu que no és gens complicat i admeten infinitat de variacions possibles, quines suggeriu?

Claveguera Nuclear

Trobo extremadament curiós el debat sobre el cementiri nuclear. D'una banda hi ha l'etern i tòpic dilema de sempre: hi ha una infrastructura necessària i ningú la vol a casa seva. El curiós d'aquest cas és que hi ha un altre front: la casa necessita un lloc on abocar la merda, i cada pis ha decidit que no la vol, però de sobte el propietari d'una habitacioneta s'ofereix com a voluntari per guardar-la. Mentrestant, hi ha els gossos que van lladrant, i aquest és el quart front.

Bé, el debat en qüestió no m'interessa particularment, bàsicament perquè polítics i medis acabaran fent el que més convingui als seus interessos. No deixa de ser un debat estèril i que s'ha de llegir només en clau electoral. Però com que tinc un bloc i el post amb més lectures és un concurs sobre formatges, he decidit que una visió més no farà mal a ningú.

Potser a Wonderland (el del Lewis Carroll, eh! que del Michael Jackson ja ningú se'n recorda) poden viure del vent, del sol i de l'aigua. Ara bé, a Catalunya no podem, i si he d'escollir entre una central tèrmica o una de nuclear em decanto clarament per la nuclear. Les energies renovables són fantàstiques, però avui en dia no estan a punt per suportar el nivell de benestar al qual no estem disposats a renunciar. I vist el poc cas que es fa a la I+D difícilment ho seran en un futur proper. Ara bé, cada cop que es pronuncia la paraula nuclear ja se sent com comencen a lladrar aquells que s'autoanomenen ecologistes i que en realitat no deixen de ser fanàtics sense religió. Tal com deia, l'energia és necessària i em sembla molt més net aconseguir-la via radioacivitat, que aconseguir-la transformant tones i tones de carbó en CO2 que anirà a l'atmosfera.

Vivim en un país relativament avançat i hem de pensar que les coses es faran com cal, i si les coses es fan com cal, un centre on es guardin els residus nuclears eternament no és cap problema: no és un abocador que causa molèsties als veïns, no es tracta de llençar-les d'amagat al riu perquè surtin peixos hermafrodites (tot i que, a base de mutacions, potser fins i tot podríem millorar l'espècie humana.. no costaria massa). És un magatzem segur i controlat, que dóna feina a la zona, i soluciona els problemes de tot el territori. Així que tenim tres opcions, construir el cementiri nuclear (sigui on sigui), llençar la merda radioactiva (o en forma de gasos) a la claveguera i mirar cap a un altre costat, o desconectar-nos de la corrent i canviar d'estil de vida.

Concurs: formatge CADÍ

El tradicional formatge CADÍ és una aberració organolèptica. De fet, un servidor no en diria ni formatge: he estat pensant una estona i no he trobat cap nom prou despectiu per anomenar a aquella massa in(-colora, -odora, -sípida) embolicada amb cera vermella. És així que he decidit montar un concurs per trobar el nom i/o definició més adequats per a aquesta pasta.

El premi per a les millors respostes serà una desgutació de formatges i vins a casa meva. Les espero amb ànsia.